“L’Afer Tornasol” en francoprovençal [Kataluna Esperantisto]

Kataluna Esperantisto, NUMERO 341 (107)KVINA EPOKOJANUARO-MARTO 2007

Télécharger le pdf (pour éviter la mauvaise typographie du texte ci-dessous): www.amikumu.com/revuoj/ke0701w.pdf

LLENGÜES I DIVERSITAT

“L’Afer Tornasol” en francoprovençal

Nicole Margot (de Etnismo)
Traducció: Robert Navarro

S’anuncia per al març de 2007 la segona obra d’Hergé en francoprovençal, L’Afére Pecârd. La primera, Lé Pèguelyon de la Castafiore, que aparegué al començament d’aquest any, ha estat traduïda al dialecte de la regió oriental francesa de Bresse. L’Afére Pecârd, tanmateix, és una primícia pel fet que és la primera obra literària que apareix en l’ortogra? a interdialectal proposada per Dominique Stich, que també ha tra-duït les aventures de Tintín a diversos dialectes francoprovençals. En aquest treball de traducció han col·laborat també parlants dels corresponents dialectes. Per fer més ente-nedor aquest esdeveniment als lectors d’Etnismo, hem entrevistat el traductor, així com també el jove president de l’associació Arpitània, Alban Laby, que s’ha encarregat de la publicació de l’àlbum.

Dominique, abans de parlar de la teva traducció, ens podries dir per què et vas interessar tan vivament per la llengua francoprovençal ? ns al punt de dedicar-hi la teva tesi doctoral?

Tot va començar amb el desig de comprendre aquesta llengua, que –d’altra banda, igual que d’altres– existeix només en moltes varietats, però sense que, ? ns ara, cap pu-blicació tractés del seu cos total. De més a més, em vaig anar adonant cada cop més de la presència habitual d’a? rmacions equivo-cades sobre aquesta: no es tracta pas d’una llengua gairebé moribunda, ja que en que-den encara molts parlants, ? ns i tot de naixe-ment; i especialment és erroni a? rmar que la seva literatura és molt escassa, ja que, con-tràriament, és extremadament rica, molt més la de moltes llengües reconegudes a França, a Suïssa o en altres indrets, sols que, per ser poc publicada i poc difosa, és poc conegu-da. Finalment, la volia donar a conèixer al major nombre de persones possible, inclòs el ministre d’educació francès. Tot això jus-ti? ca tota una tesi.

Quins obstacles vas trobar?

En primer lloc, vaig escollir una ortogra? a inspirada en l’occitana, que aleshores jo aprenia. Però, encara que el punt de partida era bo (l’occità també coneix moltes variants de pronunciació), les convencions grà? ques de l’occità no s’adaptaven del tot al francoprovençal, sobretot a causa del sis-tema vocàlic. Calia repensar tot el sistema, i especialment recollir les nombroses formes de tot el territori francoprovençal, a través de tres canals: els diccionaris locals, els tex-tos literaris i, ? nalment, els atles lingüístics. La creació d’aquesta ortogra? a va ser lenta, d’uns deu anys de progrés, amb continus ajustaments, per a uns deu mil mots d’un corpus de 200.000 a 300.000 formes recolli-des –incloent-hi topònims i formes grama-ticals, com per exemple de conjugació. Les di? cultats naixien, doncs, de la quantitat de mots, de l'aproximació mútua de formes diverses sovint no reconeixedores, de les solucions que calia adoptar, de vegades decidides per a cada cas... Un parany en què sovint calia no caure era la temptació fonètica per a problemes de resolució ortogrà?ca; és a dir, voler posar-hi més “pronunciació” per a un mot, amb perjudici de la seva inclusió en un sistema, que per essència ha de ser etimolò-gic, i per tant preferiblement abstracte. Ca-lia que l’ortogra?a fos “llatina” (evitant, per exemple, les lletres k i w), gal·loromana, ni massa simpli?cada ni massa complexa, i tal que representés totes les variants dialectals de la llengua.

Tu ets el primer, si no m’equivoco, que s’ha interessat per l’ortogra?a comuna del francoprovençal, i que, com acabes de dir, has escollit una ortogra?a etimològica propera a la de les dues altres llengües ga?oromàniques, la francesa i l’occitana. Aquesta ortogra?a ha despertat molt d’interès, però també una forta oposició. Com t’ho expliques? Com ho experimentes?

Joseph Henriet (de la Vall d’Aosta) ja va intentar proposar una ortogra?a d’aquest tipus fa uns deu anys, però aleshores no li van fer gaire cas. El problema és que la llen-gua francoprovençal va ser descoberta tard –i durant molt de temps rebutjada–, molt impròpiament anomenada –ja que aquestnom indueix a error–, i va necessitar gaire-bé un segle per a de?nir les característiques que la diferencien de les llengües llatines veïnes. A aquesta llarga tasca de recerca es van dedicar principalment dialectòlegs, els quals ?nalment van ser els únics interessats per aquesta llengua, no reconeguda en cap país ?ns a la darreria del segle XX. Doncs bé, el que és propi dels dialectòlegs és prendre nota de les més petites diferències, no pas fer avançar una llengua que, si es desenvo-lupa més, tendirà a la uni?cació. Per a ells, el francoprovençal és un cas gairebé inespe-rat, protegit per una mena de circumstàncies úniques: una llengua oblidada, no reconeguda, molt diversi?cada... La meva ortogra?a interdialectal arriba una mica com un intrús en un terreny que alguns poden considerar privat, però, per damunt de tot, opino que alguns francoprovençals no coneixien bé la situació de les altres llengües regionals: l’occità, l’èuscar i el bretó, que jo també havia estudiat anteriorment. Sobretot, em revoltava el risc que la llengua –i, per tant, tota la literatura corresponent– desaparegués tard o d’hora, ja que, per una part, les autoritats refusen reconèixer-la, i, de més a més, alguns entesos en aquesta llengua, i ?ns i tot alguns que la parlen, són contraris al seu en senyament. Es tracta, sortosament, d’un cas bastant excepcional. Certament, ja vaig pre-veure aquesta oposició des de bon principi, i ?ns i tot diria que era menys forta del que em temia, comparant-la amb algunes situacions ben conegudes, que no esmentaré.

L’Afére Pecârd és la primera obra, després del diccionari francoprovençal-francès, que apareix per a tota l’àrea francoprovençal amb l’Ortogra?a de Referència B. Ha estat traduïda a diversos dialectes francoprovençals, a quins? Quines di?cultats has trobat, o quina estratègia has seguit, per a respectar la especi?citat de cada dialecte, cercant tanmateix la unitat de la llengua d’aquest àlbum?

La unitat és principalment ortogrà?ca; tots els altres aspectes resten més regionalitzats. Calia donar la paraula al més gran nombre possible de regions, entre les quals algunes queden ?xades en l’àlbum: Savoia, Ginebra, Vaud (el professor Topolino). La idea ha estat atribuir una regió a alguns dels protagonistes: per exemple, el capità Haddock, que mostra la seva aversió a les muntanyes a Tintín al Ti-bet, troba el seu millor lloc en un medi urbà. Per això Lió és l’elecció més encertada: ell parla la varietat lionesa-foresana, que for-ma una certa unitat dialectal. Tornasol parla massa poc per a donar-li relleu: m’he esti-mat més, per a ell, fer-li utilitzar expressions clàssiques. Per tal que la Vall d’Aosta quedi representada, l’automobilista italià que atro-pella el capità Haddock a Cervens, no serà, doncs, de Milà, sinó d’Aosta. La part que té lloc a Savoia és bastant extensa, però els savoians no sovintegen, i no són gaire parla-dors; seria una llàstima eliminar de l’àlbum aquesta regió, on la llengua es manté encara ben viva; Alain Favre va tenir, doncs, la idea de representar-la per mitjà del personatge central, Tintín, honest, valent, esportiu. Pel que fa als bordurians, a més d’aquell qui rep els nostres herois a l’aeroport i els qui parlen molt incorrectament, tots ells fan servir una variant més neutra, és a dir, amb caracterís-tiques àmpliament trobables en l’àmbit del francoprovençal.

El títol L’Afére Pecârd és la traducció del títol L’Affaire Tournesol; ens pots aclarir l’elecció d’aquest títol?

El mot Tournesol va originar problemes en moltes traduccions de Tintín. En la regió francoprovençal el girasol no té una gran tradició, i la planta s’anomena habitualment “sol”, però com s’entendria “L’affaire So-leil”? Doncs bé, Hergé va confessar que, per al seu heroi, es va inspirar en el professor Auguste Piccard, el primer que va arribar a l’estratosfera, pare de la primera persona que va arribar ?ns al fons del mar amb el seu batiscaf (un petit submarí per a exploració) i avi de la primera persona que va fer la volta al món en globus. Veritablement aquest nom ha restat viu i famós ?ns als nostres dies! Ca-lia només trobar una forma francoprovençal per a aquest nom. El verb punxar es diu pe-car ; Pecârd em sembla a mi molt més ben adaptat, ja que la doble c del francès sembla indicar el caràcter breu de la vocal franco-provençal e. Heus aquí, doncs, una oportuni-tat que se’m va presentar espontàniament per a homenatjar aquesta família suïssa al marge de la norma. Per al mot affaire, teníem dues variants: afâre i afére; es va escollir la sego-na per motius d’eufonia, ja que la primera rimava amb el nom del professor.

Tal com s’ha dit sovint, el terme francoprovençal indueix a error i fa creure que la llengua és una mescla del dialecte occità, el provençal, i el francès. Per això molts, com Alban Lavy, prefereixen el mot arpità (de Arp ‘Alp’). Alban Levy és savoià, de la riba del llac Leman, però va estudiar i treballar i a més viu a la Suïssa de cultura francesa. Fa uns quants anys va fundar amb uns amics la associació Arpitània, que ha endegat la publicació de L’Afére Pecârd.

Alban, ens pots dir què és Arpitània?

Els dialectes arpitans, escampats per petites regions, estan amenaçats de de-saparèixer tard o d’hora. La uni?cació de forces en tots el medis dialectals de la regió arpitana ha de moure la cons-ciència dels seus habitants. És cert que són molts els dialectes, però tots ells es basen en la mateixa llengua. A França i a Suïssa l’arpità no és reconegut com a llengua minoritària. Per exemple, els dialectes savoians s’atribueixen de ve-gades a la llengua d’oïl i de vegades a l’occità. Desitjant treballar fora dels medis dialectals, a causa de la gran di-visió dels quals fa quaranta anys que lluitem pel reconeixement de l’arpità, hem creat una petita estructura per a fer progressar l’arpità i per a donar a conèi-xer la seva àrea lingüística, l’Arpitània.

Presentar un àlbum de Tintín en arpità, mentre la llengua resta fragmentada en dialectes, no és tasca fàcil. Què us motiva a tu i l’associació Arpitània?

Traduir un àlbum de les aventures de Tintín, tresor mundial i testimoni de la història del segle XX, fa possible donar a conèixer l’arpità al públic. I amb més motiu, ja que L’Affaire Tournesol té lloc a Arpitània i que es tracta d’una de les millors obres de Hergé. De més a més, l’editor encoratja a fer traduccions a di-verses llengües, ?ns i tot minoritàries.

Pots dir unes paraules sobre les di?cultats que has trobat en preparar aquesta presentació?

La primera di?cultat consisteix en el fet que nosaltres no som prou gent per a preparar aquesta presentació: hem de treballar al tres-cents per cent per a aquesta tasca! Però tots estem a la ve-gada compromesos amb altres activi-tats a més d’Arpitània. La segona, en el fet que som totalment independents ?nancerament. Aquesta responsabilitat ?nancera té el seu costat positiu: som completament a l’abada (lliures). No necessitem presentar comptes a ningú, i els nostres projectes avancen sense danyoses cavil·lacions.

Parla’ns de les teves esperances amb relació a aquesta presentació.

Amb aquest Tintín fem realitat la pri-mera aparició d’un text en llengua ar-pitana amb ortogra?a uni?cada, i desit-gem que aquesta ortogra?a s’accepti en el món arpità. Això no impedeix que també hi hagi traduccions en gra?a fonètica o local. Tot això sembla mos-trar que la llengua dels meus avant-passats de Chablais els vol sobreviure al seu país, igual que en tota la nostra euroregió.

ge prèjo pas lo Catalan ...

moi j'entrae l'esperanto, donc il doit bien y avoir aussi l'article en espéranto sur leur site...