Nos los arpitans - Pathos et Epos [5]-
Cives romanus sum - Ma o est pas tant du dèsir des ancians arpitans d'apartenir a la romanitât que nos devens nos ocupar, ma pletout de cen que de ceta idê-fôrce se produét dens la pensâ arpitana. O est a dére la conscience d'apartenir a un ensemblo vâsto et solido.
Bien que un
cives [
citoyen], importe pas loquint, pendent sa via 'l usse pas avu la muendra possibbilitât d'alar vêre Roma la pèrcèpcion de son ègzistence ne 'l arêt pas abandonâ un sol enstant. Los romans érant pèrfètament conscients de ceti problèmo d'identitât entre citoyen et Roma u pouent que construéront, pertot dens l'empiro, una quantitât ènorma de petiôdes roma.
Inque trove sa fondacion la modèrna idê d'ètat et d'icé salyét [
sortét] l'embryion d'una idê ples èlaborâye : l'idê de nacion, que probâblament faséve pas pârt du bagâjo culturèl des ancians romans. Mas de ceti-ce nos parlerens long-temps ples outre.
Nos lo savens, les aventures humènes sont èfimères et a un cèrtin moment la pouessience de Roma comenciét dècllinar. Un bél jorn los Arpitans se rèvelyéront et lo cœr de l'empiro ne batéve pas més.
Comenciét alor un'època formidâbla et èxtraordinèra que fit tochiér a l'èsprit humen l'èlèvacion ples hôta dens l'histouère de l'occident. L'època que nos de façon très môvésa apelens âjo du moyen, (mas du moyen de que ?)
Et come nos verrens los Arpitans a ceta època jouyéront una partia grandiosa.
- ... a continuar -